ISPA Institut de Sociologia i Psicologia Aplicades

• Condicions d’època.
• Transformacions socio-familiars.
• L’escola com a institució davant el conflicte.

Si Pensem  les conductes disruptives d’aquest col·lectiu d’alumnes de manera aïllada,  parcialitzada  i  fragmentada,  transformant  aquestes  en  un  tot, passarem  per  alt,  l’elevada  complexitat  d’anàlisis  a  la  que  ens  convoca  un trastorn  que  cada  vegada,  fa  mes  límit  a  la  intervenció  educativa  i  a  la convivència en les escoles. 
Els alumnes amb  trastorn de  la conducta  i  l'estil d'autoritat que es construeix en els espais educatius amb ells, esdevindrà un aspecte  fonamental a  l’hora de pensar en com situar-se davant el treball constant d’anàlisi i revisió, al que aquest  col·lectiu  d’alumnes  ens  convoca  diàriament.  L’escola  es  presenta doncs  com  un  marc  comú  en  el  que  aquets  alumnes  despleguen  la  seva conducta  actuadora  i  ens  ensenyen  les  seves  dificultats  per  a  acceptar,  als seus docents o directius escolars com a alteritat. Serà en aquest moment quan hem  de  pensar  i  dissenyar  les  nostres  intervencions,  en  funció  d'un  càlcul sobre els seus efectes possibles.
La  presència  de  trastorns  de  conducta  a  l’infància  i  l’adolescència  entre  els nostres escolars s’està convertint cada dia mes en un greu problema social, ja que és un factor de risc, (si no es tracten adequadament) de futures conductes conflictives:  sota  rendiment  acadèmic,  abandó  de  les  escoles, desenvolupament  de  conductes  antisocials...  Repensar  l´intervenció  amb aquests  alumnes,  farà  camí  a  l’hora  de  trobar  respostes  a  les  necessitats plantejades  pels  agents  educatius  que  han  de  pensar  en  noves  estratègies, per actuar davant  les alteracions de  la conducta de  l'alumnat  i poder resoldre els conflictes que sorgeixen en les aules. El trastorn de la conducta en l'àmbit escolar  constitueix  un  dels  aspectes  que,  conjuntament  amb  l'aprenentatge, susciten major  preocupació  entre  els  equips  docents  de  les  diferents  etapes educatives. 
La perspectiva de treball psicopedagògic amb als alumnes amb trastorn de la conducta  estarà  travessada  per  un  plantejament  que  pensa  l'ensenyament com  a  un  tipus  de  llaç  social  en  el  qual  “ensenyar”  o  “aprendre”  no  seran meres accions impersonals, sinó actes amb els quals l’alumne amb trastorn de la conducta està relacionat en el més  íntim del seu ésser: els seus  ideals, els seus  temors  i  inseguretats, els sentiments de despossessió,  indignitat..... Per aquest motiu,  l'ensenyament  amb  aquest  tipus  d’alumnes  no  pot  ser  pensat únicament com una qüestió “tècnica”.
Les  tècniques pedagògiques  tenen una gran  importància, però no ho són  tot en l'ensenyament, ja que la variable subjectiva en els alumnes trastornats de la conducta no pot ser eliminada o controlada. De manera que l’escola confronta als subjectes de l’educació que es veuen implicats en ella, amb situacions que posen a  prova  les seves estructures psíquiques més  profundes,  més desconegudes, amb el  risc de desencadenar en alguns  casos  l'angoixa  i els símptomes d'una neurosi o d'una psicosi. 
L’acte d’ensenyar a alumnes amb T.C. posa de manifest per a un alumne o un docent,  aspectes  no  resolts  o  malament  resolts  de la seva constitució subjectiva, que havien romàs desconeguts  per  a  ell  en  la  mesura  que  no s'havia trobat mai en una situació semblant. Encara que també, el malestar en l'ensenyament remet a altre tipus de problemes que gens tenen a veure amb la particularitat  dels  subjectes  implicats,  sinó  amb  factors  polítics, socials o relacionats amb una  concepció de  l'ensenyament que, de  vegades, no té en compte la realitat del subjecte. Així ens interrogarem sobre que li està passant actualment  al  vincle  educatiu  que  s’està  deteriorant,  i  quines  són les implicacions psicopedagògiques que això  te quan  treballem amb els alumnes amb T.C.
D’altra  banda  en  les  últimes  dècades,  l’increment  de  conductes  violentes  i delictives  en  els  adolescents  ens  porta  a  reflexionar  sobre  les  diferents manifestacions  que  troba  expressió  de  la  conducta  agressiva  dels  joves, emmarcat  des  de  l'aspecte  clínic,  sota  la  denominació  de  "trastorn  disocial".
Els  fets  reflectits  pels mitjans  de  comunicació  deixen  a  la  llum  que  aquests fenòmens es van  incrementant, generant  tensions cap a  l’interior del sistema familiar  i  les  institucions  escolars,  el  que  condueix  no  només  a  un  estat  de preocupació  d'ambdós  contextos,  sinó  també  a  una  alerta  per  a  tots  aquells sectors compromesos amb la salut i educació dels joves. Buscant respostes a aquesta  difícil  situació  pensem  que  són  múltiples  els  factors:  que  poden emmarcar-se com a propicis per a la irrupció de conductes violentes en aquest moment evolutiu. No hem d'oblidar que l’adolescència, com període de canvi i transició entre  la  infantesa  i  l'edat adulta,  s'ha  considerat al  llarg dels  segles com una etapa conflictiva emmarcada per crisis  i desequilibris. Des d'aquesta perspectiva pot fer-se una  lectura en  la qual tant els canvis  fisiològics, que es donen en aquest moment, com  les derivacions psicològiques que esdevenen davant la inserció del jove en el àmbit sociocultural (canvi de rols, expectatives i habilitats), poden generar conductes de  tipus  impulsiu, que es constitueixen en el mitjà per a expressar els conflictes i angoixes que presenta l'adolescent.
A les característiques  inherents  de  l'etapa  evolutiva,  cap  afegir  els factors socioculturals que amb  freqüència condicionen els comportaments pertorbats en  els  joves.  Les  institucions  socialitzadores,  com  la  família,  el  sistema educatiu,  els mitjans de comunicació,  entre  uns  altres,  es  troben  amb  nous
contextos a l'enfrontar canvis socials que vertiginosament  exigeixen respostes adequades. Quan  això  no  és  possible,  a  pesar  dels  avanços  tecnològics, s'observa que les institucions que servien de sustentació als joves, van a poc a poc  perden  la  seva  funció.  Així  l’escola  podria  caure  en  mecanismes d'exclusió,  davant  la  dificultat  de  sostenir,  en  el  sistema,  alumnes  amb "problemes de conducta", perdent així, el seu rol com espai de socialització,  i els principis bàsics d’escola inclusiva.
Avui dia  fins  i  tot es parla molt d'una crisi de  legitimitat de  les  instàncies que tenen per encàrrec fer-se càrrec de la funció educativa; fins a tal punt que, en ocasions, aquestes tenen les dificultats mes grans per a assumir plenament la missió que els correspon.

• En quin sentit constitueix aquest problema, no obstant això, un problema teòric?
• En altres termes, en quin sentit es tracta d'un problema que no es  resol  simplement,  o  tan  sols,  fent  esment  a  una  «falta  de respecte», o a la necessitat de que hi hagi «més amor», o a un increment    de  bona  voluntat,  per  ambdues  parts  del  víncle l'educatiu?
• En  quin  sentit  es  tracta  d'un  problema  que  requereix  la confrontació  de  principis,  conceptes  i  maneres  de
  problematització?

Considerem que en el marc de l’atenció psicopedagògica a alumnes amb T.C.,el problema de  l'educació en relació a  la qüestió de  l'exercici de  l'autoritat ve acompanyada amb  la noció molt discutida dels mecanismes sancionadors. El treball al que ens convoquen els nois/es amb T.C. ens portarà a revisar